Aqui teniu la resenya que publicarem en el seu moment:
Des de que em vaig cremar després de tres dècades llegint
majoritàriament còmics de superherois li vaig pegar molt al gènere
autobiogràfic. He arribat a la conclusió que els còmics que conten coses
sobre els seus autors són com els humoristes, o et fan riure o no. En
el cas dels autobiogràfics, t'arriben o no, és una reacció molt
visceral. Et pots entretindre amb una anècdota de Harvey Pekar i la seva
dona esperant una grua davant del cine o avorrir-te amb una altra en la
que el prota reb una notificació d'una nova reunió de veinats.
En Estamos todas bien, Ana Penyas xerra amb les seves pradines
per mirar de fer una radiografia del que han estat les seves vides i com
a lector la conclusió que trec és que totes les seves experiències són
gairebé idèntiques: dones que durant el franquisme varen sostenir amb
feina diària i dura els seus fills i les tasques de la llar; dones que,
com diu l'autora, eren les "filles", "dones", "mares" de "insertar nom",
negant-lis la seva pròpia identitat. Tot això per acabar totes soles a
l'actualitat amb la companyia mai suficient dels seus fills i nets, amb
els programes de televisió sensacionalistes, amb les veinades i les
amigues del carrer.
No crec que Penyas cerqui emocionar amb aquest relat fotogràfic, més bé
representar amb exactitut el dia a dia de les seves pradines, que són
les pradines de molts de nosaltres, i que cadascú fiqui els seus propis
sentiments segons les seves pròpies relacions personals amb elles.
Val la pena llegir-ho per saber si el gènere autobiogràfic és algo que
et pot resulta proper o no. I als que ja el consumiu, ja sabeu, és com
els humoristes...
Jaume Albertí
