S’endevina a les pàgines de
Degenerado, que
Chloé Cruchaudet ha millorat moltíssim com a historietista des dels dies de
Groenlandia Manhattan.
No és que aquesta obra fos dolenta, però sí molt inferior a la que ens
ocupa ara, un autèntic recital de recursos narratius que semblen apuntar
en una sola direcció: fer creure que aquesta història d’amor, d’amor
lliure, antibèlica, de travestisme, d’evolució personal, de
caracterització de personatges… és tan fàcil de contar com senzilla de
llegir.
I no és així.
Degenerado fa que passis pàgina rere pàgina d’una
forma fluïda i vegis davant teu l’evolució de la parella protagonista i
el seu entorn amb una economia de mitjans mereixedora de posterior
estudi. Particularment, l’ambient quotidià, intimista, les vinyetes
sense bordes, em fan recordar al
Will Eisner no-Spirit, és a dir, a l’Eisner de
Contrato con Dios,
La avenida Dropsie,
Un asunto de familia i tantes obres seves que tracten de temes ben familiars per qualsevol lector.
Si de cas,
Cruchaudet escapa del patetisme i
expresionisme histriònic dels personatges del mestre, però manté una
gestualitat corporal i facial digna d’aquell. Són els personatges, la
seva idiosincrasia, com es mouen pel món de paper que crea l’autora, el
que ens fa emocionar-nos amb el que els passa, sense necessitat de
puntuar-ho de forma dramàtica amb uns artificis narratius xocants amb la
resta del còmic.
No,
Cruchaudet aconsegueix una narració pausada, que
és dramàtica per si mateixa més que per la forma en la que es conta.
Que també. Ja he dit que era una obra digna de posterior estudi.
Però sobretot d’obligada lectura per qualsevol tipus de públic.
