Des de que em vaig cremar després de tres dècades llegint majoritàriament còmics de superherois li vaig pegar molt al gènere autobiogràfic. He arribat a la conclusió que els còmics que conten coses sobre els seus autors són com els humoristes, o et fan riure o no. En el cas dels autobiogràfics, t'arriben o no, és una reacció molt visceral. Et pots entretindre amb una anècdota de Harvey Pekar i la seva dona esperant una grua davant del cine o avorrir-te amb una altra en la que el prota reb una notificació d'una nova reunió de veinats.
En Estamos todas bien, Ana Penyas xerra amb les seves pradines per mirar de fer una radiografia del que han estat les seves vides i com a lector la conclusió que trec és que totes les seves experiències són gairebé idèntiques: dones que durant el franquisme varen sostenir amb feina diària i dura els seus fills i les tasques de la llar; dones que, com diu l'autora, eren les "filles", "dones", "mares" de "insertar nom", negant-lis la seva pròpia identitat. Tot això per acabar totes soles a l'actualitat amb la companyia mai suficient dels seus fills i nets, amb els programes de televisió sensacionalistes, amb les veinades i les amigues del carrer.
No crec que Penyas cerqui emocionar amb aquest relat fotogràfic, més bé representar amb exactitut el dia a dia de les seves pradines, que són les pradines de molts de nosaltres, i que cadascú fiqui els seus propis sentiments segons les seves pròpies relacions personals amb elles.
Val la pena llegir-ho per saber si el gènere autobiogràfic és algo que et pot resulta proper o no. I als que ja el consumiu, ja sabeu, és com els humoristes...
Jaume Albertí
